LU DIABLE DINS LU BITÒR

Jan Picatau ‘via beucòp d'avis per son atge. Quoique pitit, qu'es se que fasia testar lu vedeu. Mai vos prometet qu'ilhs eran bons amics. Tots dos s'acorsavan e jingavan dins l'estable coma dos frairs.

Lu vedeu era frotjos. Un jorn venguet que Picatau lu trobet pro grand per lu destetinar.

Eu li offrit poench de fen ni de bacada. Sens ren dire a sa gent, eu li faguet un bon chabrol dins-t-un vielh saladier. Lu vedeu zu trobet eirijos. Eu ne ‘via pus vu de lach roge e se pressava poench per lu gostar. A la fin, tot-parier, aprep ‘ver ‘niflat e sinotat quatre o cinc còps, eu i conhet bien son nas. Qua lu faguet espofidar coma s'eu ‘via sinar dau tabat, e, tot en rejingant, eu evarset lu saladier.

Picatau rencurava lu chabrol espansilhat dins la leitiera.

« Tu ses bien amonlat », disset-eu au vedeu. Per dondar l'entestat, eu lu trapet a braçat. Com'eu v'era bonenfant, eu lu pòrtet jurqua dins la maison e lu barret dins lu bitòr.

Lu vedeu ne tesnet pas a s'esnoiar dins sa preison. Per essaiar de surtir, eu se metet de vironar e sauticar. Eu belinava si meschantament que lu bitòr n'en dansava.

Quante la Picatauda entret per far la sopa, eu n'aguet ‘na si fòrta esbramelada que las vitras drindineren. Qua sasit la paubra femna; sos sangs fugiren e la venguet si blancha qu'un linçòu. Mas la ne migret pas de ‘nar veire çò que fasio la peleja dins lu bitòr. En dos sauts, la fuguet defora.

« Au secors ! au secors ! credet-ela.

- Que i a quò, Marieta ? damanderen los vesins.

- E ! m'en parletz pas..., disset-ela en gemant. I a quauqua ren que fradassa dins nòstre bitòr. Per me, qu'ei ‘na tòrna o ben tot lu Diable banard. »

La gent dau vilatge agueren pitat d'ela e s'armeren per li aidar. Lu Borut prenguet ‘na forcha a tres bencs. Tirton, qu'ilhs ‘pelavan « Lu Sodard », com'eu ‘via estat enfirmier, anet querre son grand fauchon, la Madelin pòrtet son chapelet e la Mioun ‘na fiola d'aiga beneita. Tant qu'a la Bimbin, la faguet coma dins la chansou de Marbron, la ne pòrtet ren dau tot. La se contentava d'encoratjar los autres.

‘Vian tots l'er decidats, mas, per ne'n finir, degun n'ausava entrar.

« Avança donc, Tirton, disset la Bimbin.

- Tu qu'as si bona linga, respondet-eu, passa donc la prumiara.

- Eh ! paubre, s'i entreria ! disset-ela. Solament, te laisse l'onor. Me, comprenes-tu, ne sai qu'una femno. Anet, marcha. Te sarra pas darreir mos cotilhons. - Qu'es ben hontable, tot-parier, s'isset la Mioun, qu'un ancien sodard siet si espaurit qu'una beleta. Anet, Tirton, un pauc de coratge ! »

Paubre Tirton ! eu n'era pas a festa. Sas tripas dansavan dins son ventre, eu trimolava coma los papulons quante lu vent bufa, e, per maments, sas dents crasenavan. A la fin eu disset : « Fotre, qua... qua n'es gran qu'i aiet paur, qu'es qu'i ai la còliqua. »

« O ben donc», disseren las femnas, e las se vireren dau biais dau Borrut. Mas lu Borrut, de paur de ‘nar davant, faguet semblant de manchar sa forcha. Quela comedia auria durar longtemps si Picatau ne ‘via pas montrat l'exemple. Sens se far convidar, eu entret lu prumier. En lu vesent si decidat, los autres n'auseren pas rartar defora. Ilhs lu segueren tots, las femnas mai los òmes.

E la ! mos paubres... Sitòst qu'ilhs fugueren entrats, lu Diable dau bitòr n'aguet una ranada que v'auria fach fremir ! Quand la Madelin z'auvit, la se metet de tremblar com'un jonc dins l'aiga. La volia se sauvar, la paubra bogra, mas la n'aguet pas la fòrça ; sas chambas plejavan sos ela. Qua fai que donc, bona gent, la se ‘trapet a desbotjar son chapelet, e vos garantisse que la i avaquava mai qu'a la messa.

La Mioun, qu'era en pauc pus ardicha, tiret l'aiga beneita - de luenh, bien entendu.

Tant qu'a la Bimbin, la ne ‘via pus la força d'acossar los òmes. Qua li era d'avis que quauqua ren l'estranglava, e son cuer s'eissurissia coma s'eu ‘via estat sos un truelh.

N'i ‘via que Picatau que se fasia pas de bila. Eu risia com'un bossut e s'apruchava dau bitòr.

En lu vesent si emprudent, sa mair sentit ‘na frimor dau cagoelh au crupinhon. La n'aguet ‘no unlada coma si n'um la ‘via esvirolada.

« Rarta quí, pitit coquin ! credet-ela. Tu vas te far esbrigaliar ! »

Los conselhs de la Marieta ne serviren de ren. Son dròlle ‘via deja drubir la porta dau bitòr.

Qua n'en surtit, non pas lu Diable ni l'Aversier, mas ‘na bestia roja que sautava com'un bou. Degun ne coneguet que qua n'era qu'un vedeu.

Tirton, l'ancien sodard, se creguet tornat a la guera. « Nos som perduts ! se dit, mas tant pieg. Mòrts per mòrts, defendam-nous ! Aida-me, Borrut! »

Lu Borrut ne ruquava pas li aidar, eu v'era en tren de se trobar mau. Si lu mur lu ‘via pas tengut, eu rudelava sur lu planchat.

Qua fai que donc, lu Sodard era tot sos per se defendre. Eu leva son dalh, mon amic, e para un grand còp a la bestia farucho. S'eu la ‘via tucada, eu la copava en dos, mas, com'eu ‘via mau prengut son eslanc, eu la manquet e li copet nonmas la coa.

Lu vedeu s'esmalit, esvarset la Madelin e li fuguet carfoular un pied. Eu n'aguet pas mestier de coijar l'autras femnas. Ren que la paur las desviret. Mas Tirton ne perdet pas coratge. Eu torne levar son dalh. Solament, lu Diable roge n'atendet pas. Eu passe defora si viste que lu vent folet. En ren de temps, eu fuguet dins los boescs.

Lu lop deuguet l'i minjar perque jamais degun lu tòrneren veire, lu paubre vedeu escoat.

Enric Contòviòrla ,

Jan Picatau de Sent-Barrancon