PICATAU MINJA SON CATAPLASME
PICATAU s'eilevet pas mingrelon e blanchorit coma los dròlles de vila.
A ! ma fe non.
Queu goiasson roget, caput e bonicon, era sancier com'un alian e ‘via la pira dau diable. En lu vesent, la gent disian : « Per mon arma, queu d'aquí n'es pas brimat ! »
Solament, eu v'era pus natre qu'un mulet. Eu ne ‘via nonmas las chenadas e los amusaments dedins la testa. Au luec d'eidar a sa gent, quel alimau eimava mielh far enrajar lu chat, o ben tot eitachar un pelon a la coa dau chin.
Au printemps, quand las ranas chanten, eu copava las gitolas de boesc sabat per l'amor de far daus eitifleus, eu fasia virar los badòs e cherchava los nids dins los boscs e dins los plais.
L'eiteu, eu se tenia mai que mai dau biais daus vargiers. Eu eibridolava sos pantalons en relhant sur los cirieis, craunhava daus boeisseus de perons, mai n'òbludava poench de secodre los pruniers.
Picatau sabia rotlar ‘na cigareta si ben que los garçons, mas, com'eu ne ‘via pas de tabat, lu paubre chen, eu se contentava de fumar de las fuelhas de pinambor.
Un jorn qu'eu ‘via tròp pipat e tròp minjat de frucha deivardiada, qua li juguet lu torn. Sur lu còp dau marende, eu se sentit mau benaise; la testa li dolia e qua brindoeirava dins son ventre coma s'eu ‘via avalat daus boiradors. Eu bomit per en naut mai per en bas - sauv lu respect qu'i vos devetz - e foguet lu metre au liech.
Sa mair anet querre la vesina, la vielha Madeli, una femna adrecha per lu mau.
« Sabe sa maladia, disset-ela. Vòstre dròlle a un fuòc dins las tripas. Eu s'es refresit, comprenetz-vos, e quò-d'aquí l'a eschaufat. Per lu garir, li fau un cataplasme sur lu ventre e un bon eslavament. »
La Picatauda faguet los remedis, e, tant qu'ilhs fresissian, l'anet soanhar sos lapins.
La s'amuset poench bien. Pertant, lu goiat trobet lu temps long. De temps en temps, eu visava lu cataplasme tot pebra de motarda. E ! de via-t-eu Per saboros e de sentia-t-eu a bon ! Eu li sautava dins lu ventre.
Tot d'un còp, mon amic, queu gormand ne fai ni un ni dos : eu se leva e lu minja. Aprep, per se rinçar lu gorjareu, eu beu l'eslavament.
Quante sa mair tòrnet, qu'era tot avalat.
« Jan, s'isset-ela, ent'es lu cataplasme ? ent'es l'eslavament ?
- Son quí, se dit lu dròlle, en se borant sur l'embonit.
- Bogre d'einocent, disset la mair, qu'es un brave marende que t'as fach !
- Pas si mechant que quò, dit Picatau. Quilhs medicaments son tot a fet jovents. E ! pitit, ilhs m'an revicolat !
Solament, ma paubra mair, per bien dire la veritat, tu ne ses gaire fina per far la cosina : ton cataplasme era un pauc tròp pebrat e tu ‘vias obludat de sucrar l'eslavament. »